1001 a Brussel·les (20/22-5-16)

Crònica del viatge a Brussel·les i al Museu Hergé (20-22 de maig de 2016)

El grup de tintinaires, un total de tretze persones, ens vàrem trobar a l’aeroport de Barcelona la tarda de divendres i vàrem embarcar en un avió rumb a Brussel·les, on després d’arribar a l’hotel vàrem anar a sopar plegats en un bon ambient de companyonia.

L’endemà dissabte calia matinar una mica, per arribar al Museu Hergé, situat a la localitat de Louvain-la-Neuve. Al Museu vàrem ser rebuts per l’organització de la jornada tintinaire, i se’ns va obsequiar amb un potent esmorzar a les 9 del matí (era el segon esmorzar del dia, després del de l’hotel!), que va transcórrer relaxadament mentre xerràvem amb altres membres d’organitzacions tintinaires d’arreu. En total hi havia unes 60 o 70 persones. En acabat vàrem passar a la sala de projeccions del Museu, que es va quedar petita per visionar una pel·lícula sobre els cotxes de Tintín (comercialitzats a França i Bèlgica per la casa “Atlas”), que va resultar molt interessant, tot i estar en francès, donat que explicava el procés creatiu dels cotxes i de les figuretes que els acompanyen, l’evolució del tractament en 3D per ordinador, tot des de la concepció inicial fins a l’acabat dels prototipus. Val a dir que hi havia els tres creadors dels cotxes, que varen presentar una maqueta inèdita que feia uns 70 cm de llarg (el Ford T de “Tintín al Congo”, remolcant, per la via, el tren que ha descarrilat en xocar-hi).

IMG-20160521-WA0014

En acabat de la projecció, el públic va poder intervenir i preguntar sobre qualsevol tema als tres artistes. Després, a la sala d’exposicions temporals, va haver-hi una visita guiada sobre l’exposició en curs, que tracta sobre la relació d’Hergé amb l’art modern: s’hi poden veure peces de la col·lecció personal de Geroges Remi, així com algunes obres seves quan va endinsar-se, com a pintor, en el món de l’art modern –primordialment teles abstractes, però també alguna de figurativa-. Vàrem dinar en horari europeu, a quarts d’una, al restaurant del Museu, que duu per nom “Le petit Vingtième” –on abans havíem re-esmorzat), i decorat amb portades del setmanari dels anys trenta. A les acaballes del dinar va aparèixer en Nick Rodwell, principal responsable de la gestió comercial de Tintín a través de la societat Moulinsart, S.A., amb tota la controvèrsia que l’acompanya.

bru16-04

Malgrat tot, teníem clar que 1001 havia de donar-se a conèixer, i el President de l’associació va seure uns deu minuts amb ell per presentar-se, en nom de l’associació i de la nova Junta Directiva, i en un to distès es va parlar del museu i d’altres temes tintinaires en general, trencant un silenci d’anys. L’encontre va ser protocol·lari i de cortesia, si bé en to força cordial, sense entrar en detalls concrets del dia a dia. Teníem la sensació que Moulinsart, S.A. aprofita la jornada del Museu per a crear lligams amb les diferents associacions, després de la tensió judicial que encara cueja amb l’associació neerlandòfona… En fi, deixem aquests temes i tornem al Museu: apart de la visita a la gran botiga de la planta baixa –on més d’un es va firar-, es va prosseguir amb la visita del Museu, on cadascú podia optar per visitar-lo com qualsevol persona (amb auriculars que van explicant els principals objectes de les sales d’exposició, amb petits jocs inclosos), o bé per anar per les sales buscant pistes per a completar un text –de nou en francès- que parlava del taller del pintor Andy Warhol. Es tractava d’un joc de certa dificultat, inclús per als francòfons, però entre uns quants vàrem anar trobant bastantes pistes i de pas fixar-nos en les vitrines i dibuixos exposats. Al final, tothom va rebre un obsequi dels organitzadors (que ens varen felicitar pel bon nivell assolit, superant el de certs participants francòfons), i vàrem tornar a Brussel·les.

13238975_1132027030183526_5692961829315533007_n

S’havien fet les cinc, i hi havia temps lliure, però la majoria vàrem optar per anar a la botiga TINTIN SHOP, on algú es va acabar firant. A tocar d’allà hi havia la principal atracció turística de la capital belga, la Grande Place, patrimoni mundial de la UNESCO i d’una bellesa inqüestionable. La ruta va seguir pels carrers adjacents, fins a un dels símbols de Brussel·les: El Manneken Pis, la petita estàtua-font que està permanentment “custodiada” pels nombrosos turistes. Poques passes abans vàrem contemplar el mural de “L’Afer Tornasol” en què Tintín, el Capità i Milú baixen corrents les escales d’emergència de l’hotel Zsnôrr de la capital de Bordúria. Es va seguir pel barri de Marolles, on en Quick i en Flupke fan de les seves, i on abans s’hi parlava extensament el dialecte “marollien”, que Hergé coneixia per la seva àvia. Per cert que va fer un dia molt bo, amb moments de força calor.

13164479_1132393796813516_4534643952913720299_n

L’endemà diumenge també va ser un dia ben aprofitat. Després d’esmorzar –un sol cop!-, es va anar amb metro a l’estació de Stockel, al final de la línia, on a banda i banda de l’andana central, hi ha dos frisos immensos de 135 metres de llarg cadascun, amb baix-relleus a la paret d’una gran quantitat de personatges de les aventures de Tintín –i d’altres sèries també- que composen un divertit i bigarrat escenari tintinaire, que va fer les delícies de tothom. En acabat vàrem anar a la Plaça Jeu de Balle, al cor del barri de Marolles –pel qual ahir bastants de nosaltres havíem transitat-. Allà hi ha un mercat de les puces, o encants, i sobre els còdols de la plaça els venedors exposen les seves peces. Val a dir que aquest escenari inspira directament l’escena inicial de “El secret de l’Unicorn”, en què en el mercat a l’aire lliure Tintín compra la maqueta del vaixell per a fer-ne obsequi al Capità Haddock. D’Unicorns no se’n veien –a aquella hora els col·leccionistes com en Sakharina segur que ja havien “pentinat” el mercat-, però en una cantonada de la plaça hi ha una botiga de referència per als col·leccionistes de Tintín: “Jeu de bulles”, on hi ha veritables tresors per descobrir. Com que el temps passa ràpid, vàrem agafar el tramvia passant pel barri del Sablon i pel palau reial –que, ves per on, en la part central recorda el de Klow, a Sildàvia- i sota una certa pluja vàrem arribar al Centre Belge de la Bande Dessinée, veritable temple dedicat al còmic, peça essencial de la identitat cultural belga. La visita tenia diversos al·licients: l’edifici és de Victor Horta, el nom més excel·lent de l’arquitectura Art Nouvau –l’equivalent francòfon del Modernisme- i és un gaudi per a la vista; el Museu té diversos espais –el de Tintín i Hergé no podien faltar-hi!-, on apart de nombroses planxes originals i explicacions històrico-didàctiques, hi ha diversitat de figures i diorames de molts personatges de còmics. I finalment, la botiga de la planta baixa, molt ben assortida en còmics, que també va fer les delícies de molts, joves i no tant joves.

IMG-20160522-WA0009

Per a dinar es va optar per un restaurant de factura típicament belga, una “brasserie” amb una extensíssima carta (també de cerveses, és clar), situat en un dels extrems de les galeries comercials que hi ha al centre de Brussel·les, les “Galeries Royales Sant Hubert”, que mereixen una bona passejada. A la tarda, encara, bastants dels tintinaires varen optar per anar al “MOOF”, que és com es coneix el Museu de Figures Originals (en les seves sigles en anglès), que va agradar força per la quantitat de figures en 3D que omplen les seves vitrines i sales, on Tintín comparteix espai amb tants herois del món del còmic mundial.

Al vespre, cansats però satisfets de tot el programa tintinaire, vàrem tornar cap a Barcelona, bastant més carregats de pes de com havíem vingut.

I, a més, també podeu veure una galeria amb altres imatges del viatge:

Galeria de fotos Brusel·les 2016