Viatge a Laucata i la Catalunya Nord

CRÒNICA D’UN VIATGE TINTINAIRE A CATALUNYA DEL NORD I A LAUCATA

Tintín i Henri de Montfreid
Tintín i Henri de Montfreid

Sabedors des de 1001-Associació Catalana de Tintinaires que a la població marinera -concretament al seu port marítim- de Laucata (utilitzarem el topònim en occità) s’organitzava l’exposició «Tintín a Leucate» vam decidir fer-hi una escapada. Volíem tastar en primera persona aquesta proposta tintinaire. Dit i fet, organitzàrem un viatge proposant-lo a tots els socis i acompanyants de 1001. Havia d’ésser un viatge que tingués contingut cultural i aprofitar els paratges que ens oferia el territori en qüestió. Aprofitant que Laucata obre les portes d’Occitània venint del sud, és a dir des de la Catalunya Nord, vam conjugar la proposta de l’exposició amb una visita cultural i històrica per terres nord-catalanes. Es va oferir als viatgers tintinaires dues possibilitats: dues jornades de viatge (dissabte i diumenge) o bé una de sola (el diumenge tan sols) per al cap de setmana del 16 i 17 de juliol. Les inscripcions van ser bastant igualitàries, 12 per a dissabte i diumenge i 12 per a diumenge. Les despeses a càrrec de cadascú.

Els viatgers de dues jornades van poder gaudir d’una visita a la Maternitat d’Elna -resseguint la història d’Elisabeth Eidenbenz, la infermera que va salvar i acollir centenars de nadons de mares republicanes i jueves-, una ruta guiada pel centre històric de Perpinyà –amb una guia en català- així com de l’excelsa gastronomia nord-catalana. A Elna tot dinant al restaurant Le Cara-Sol i a Perpinyà -d’aplaudiments a peu dret- de la cuina de La Figuera, al cor de la ciutat del Castellet. A La Figuera el seu director d’orquestra en Joan Roure -fill del regidor perpinyanenc d’Unitat Catalana Jaume Roure- ens va guiar per la carta i per les degustacions gastronòmiques en un català d’arrels nord-catalanes ben genuí. Tot plegat un petit tast nord-català.

L'expedició tintinaire a Perpinyà
L’expedició tintinaire a Perpinyà

A l’endemà, després d’esmorzar a l’hotel, ens vam dirigir cap al Port de Laucata i ens agermanàrem amb els companys de la proposta d’una jornada. Ens reunírem tots junts al vestíbul de l’Espace Henry de Monfreid (centre cultural de referència). Allà ens esperava l’ideòleg de l’exposició, en Jacques Hiron. Mentre al Port de Laucata bullia de turistes, paradistes amb els seus productes i barques reposant a l’espera d’una sortida mar enllà, a dins de l’Espace Henry Monfreid començava una visita guiada de la mà de Jacques Hiron. El president de 1001, en Jordi Duch, sàviament ens feia d’intèrpret del francès al català. Hiron ens va explicar mil i un detalls de l’exposició, de diverses dificultats per dur-la a terme i de les restriccions de la gent de Moulinsart -sobretot del seu director Nick Rodwell, el marit de la vídua d’Hergé-. Tanmateix, l’exposició es va poder dur a terme, primer a Londres i seguidament a Laucata –en un format molt similar tot i que amb alguna diferència-. A Laucata només hi mancava la maqueta del Castell de Molins de Dalt, atès que en el desmuntatge va patir greus desperfectes que obligaren a no participar en la proposta occitana.

Jordi Duch amn Jacques Hiron, comissari de l'exposició
Jordi Duch amb Jacques Hiron, comissari de l’exposició

Jacques Hiron ens va obsequiar amb interessants relacions entre les referències tintinaires i el Port i la vila de Laucata, de les quals l’exposició se’n fa ressò, sobretot pel que fa al personatge del capità del vaixell de l’àlbum “Els cigars del faraó” -el quart de la col·lecció-, basat en un personatge real, fill de Laucata, i que dóna nom a l’espai cultural on s’allotja l’exposició tintinaire: Henry de Monfreid, escriptor d’èxit (encara avui es reediten obres seves a França) i aventurer i personatge embolicat en tràfics diversos… com el personatge d’Hergé, que se’ns presenta inicialment sota la bondat i l’esperit de salvador de nàufrags -n’oblidem que salva en Tintín i en Milú de morir ofegats al mar, a poques milles de la costa d’Aràbia Saudita-, i que unes pàgines després descobrim que en veritat és un traficant d’armes sense escrúpols.

La saviesa tintinarire d’en Jacques Hiron és proporcional a la passió amb què viu i investiga el món de Tintín i d’Hergé en general. En Jacques –d’un tracte afable i tan proper, que es fa difícil tractar-lo de senyor Hiron-, va desgranar alguns dels projectes en què ha participat en el món tintinaire i alguns projectes i idees en què està treballant i que estan “en cartera”. D’entre els primers destaca la seva autoria del apassionant llibre “Carnets de Syldavie” (avui exhaurit), que fa que arribem a creure que el país ha existit realment… fora de les pàgines dels àlbums de Tintín! D’entre els segons, ens va parlar de projectes i llibres relatius, entre altres, al coet lunar, i a molt d’altres, alguns pendents d’aprovació o en fase de realització.

Un moment de la visita guiada
Un moment de la visita guiada

També ens va parlar d’una altra relació de Laucata amb Hergé, aquesta menys coneguda (de fet, desconeguda del gran públic): es tracta d’un altre fill il·lustre de la vila, el pintor Georges Fouillé (1909-1994), que va ser amic personal d’en Jacques Hiron. Georges Fouillé va aconseguir el títol de “pintor de la Marina” (la qual cosa li atorgava el dret de col·locar una àncora al costat de la seva signatura), però el que ens interessa sobretot és que a partir de 1954 va col·laborar amb els Estudis Hergé, realitzant els “crayonés” (dibuixos a llapis abans de ser passats a tinta en la seva forma definitiva, sense comptar el color, és clar) dels 120 vaixells i navilis que integren els dos àlbums de la sèrie didàctica “Voir et savoir” dedicats a la Marina. Com sabeu molts de vosaltres, aquests àlbums anaven dedicats a la marina, l’aviació, l’automobilisme i l’aerostació, i els cromos (de gran tamany, i d’una gran bellesa) s’aconseguien mitjançant bescanvi de punts o xecs Tintín comprant diversos productes.

Quan Hergé imitava Hokusai
Quan Hergé imitava Hokusai

A més a més, amb motiu de l’exposició es va editar un àlbum de Tintín en occità (concretament, en occità llenguadocià, com s’indica a l’edició), i que no podia ser un altre que… sí, és clar, “Els cigars del faraó”. Obrim l’àlbum i els personatges –Milú inclòs- parlen occità, com ha de ser en una traducció a aquesta llengua, però com a curiositat sociolingüística, en Jacques ens va fer veure que és l’únic àlbum en què un personatge parla occità en tant que és la seva llengua nadiua: efectivament, el capità de vaixell que salva Tintín –transposició de Henry de Monfreid- parla occità, que és la llengua que aquest personatge real feia servir de petit, a Laucata, a casa seva, abans de posar-se a escriure en francès i a navegar els mars i embolicar-se en aventures diverses.

Després de les formidables lliçons d’en Jacques Hiron vam anar a dinar a Le Petit Catalan, restaurant amb motius decoratius que fan esment als Països Catalans. En Jacques i la seva acompanyant foren convidats a dinar. Entre plat i plat, en Jacques Hiron va signar exemplars de l’edició occitana de l’àlbum «Los cigarros del faraon» (així és com s’escriu ell títol en occità), traduït del francès per Thérése i Claude Rabasse (amics seus, per cert) de l’Association de Valorisation du Patrimoine de Leucate, i que ha comptat amb l’assessorament lingüístic de Louis Guerre i André Bonnery.

Foto de família
Foto de família

En acabar de dinar alguns viatgers tintinaires encara van poder gaudir de la magnífica visita guiada -en català- per les instal·lacions del Castell de Salses, a tocar de Laucata. Salses és el darrer punt situat al nord dels Països Catalans, i com a tal, terra de frontera estatal abans del Tractat dels Pirineus (1659). Més de cinc-cents anys d’història entre murs.

De retorn a casa els viatgers van poder comprovar que l’admiració per l’obra d’Hergé no té fronteres, i si les té, es traspassen.