Vés al contingut

1001

Pilarín Bayés sòcia honorària de 1001

La reconeguda il·lustradora Pilarín Bayés, ha estat nomenada sòcia honorària de 1001, associació catalana de tintinaires durant la celebració de la nostra Assemblea General 2024.

Pilarín Bayés és una de les dibuixants més populars i estimades del nostre país i autora del cartell de la 16a Trobada Tintinaire de Catalunya a Vic. Els seus ninots, d’expressió simpàtica i acolorida, ens han explicat milers d’històries i han retratat la nostra manera de ser

 

Pilarín Bayés al teatre de la SCE La Lira, de Barcelona.


 

PILARÍN BAYÉS I DE LUNA,

SÒCIA D’HONOR DE 1001, ASSOCIACIÓ CATALANA DE TINTINAIRES

Pau Vinyes i Roig, en nom de 1001, Associació Catalana de Tintinaires

 

La pandèmia va posposar  la 16a Trobada Tintinaire de Catalunya, la qual s’havia de celebrar el 2020 a Vic, a la capital de la comarca d’Osona. Sortosament, un any després, vam poder celebrar el retrobament tintinaire i, evidentment, al bell mig del cor vigatà, la plaça Major. La persona encarregada de fer el pregó de la trobada va ser la ninotaire i il·lustradora Pilarín Bayés i de Luna (nada a Vic el 21 d’abril de 1941). I com vam gaudir amb el seu pregó! Divertit, amè i curt, no pas allargassat i feixuc. Ens el va redactar a mà, en fulls de paper blanc numerats. No va negligir cap dada important i va objectivar amb clarividència els inicis de Georges Remi, sense amagar el seu passat, aleshores influenciat pel catolicisme i l’anticomunisme imperants a l’Europa Occidental. 

La Pilarín és de la generació que va créixer al mateix temps que creixien les aventures del jove periodista belga. Es va anar formant com a il·lustradora i dibuixant al mateix temps que Hergé anava perfeccionant i enriquint  la seva obra. La Pilarín es mirava Hergé amb ulls professionals. Com va dir en el pregó just esmentat «[Hergé tenia] domini del llenguatge del còmic, del que coneixíem en el sistema clàssic tipus Superman, o més infantil tipus TBO o DDT, un llenguatge de línia clara més per a nens grans, de molta vivacitat i exactitud en els moviments molt vivaços, llenguatge molt proper al cinema, fins i tot amb alguns avantatges.»

La nostra sòcia d’honor, la segona dona a ser-ho —després de la Xita Zendrera (nada a Barcelona el 15 de novembre de 1919 i traspassada el mes d’agost del 2020— i la tercera persona a rebre el guardó —després que el tot just nomenat Premi d’Honor de les Lletres Catalanes Albert Jané i Riera (nat a Barcelona el 13 d’agost de 1930) en fos el segon,  es va formar acadèmicament a l’Escola  de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona del 1959 al 1964. En sortir de l’escola començà a col·laborar en la mítica revista Cavall Fort, editada sota l’aixopluc del bisbat de Vic, cosa que permeté més d’un cop esquivar la ferotge censura del franquisme imperant a l’època.  A Cavall Fort hi realitzà algunes de les portades més emblemàtiques, icones que han esdevingut preuades peces de museu i de col·leccionisme. També ha il·lustrat cartells de tota mena, auques i llibres de caràcter didàctic o narratiu, així com ha realitzat esbossos que després s’han traslladat en murals ceràmics de grans proporcions per a equipaments públics. Cal destacar els murals de la Biblioteca de Vilassar de Mar i la Llar d’Infants Josep Pallach, de Gavà.  D’altra banda, ha publicat  caricatures per als periòdics El Correo Catalán, Oriflama, El 9 Nou… També ha conreat altres gèneres artístics, com la pintura. Els seus personatges són inofensius, jovenívols, plens d’ironia i gràcia i amb un traç molt personal. Un tret característic de la seva obra són les galtes vermelles dels seus  personatges.

Qui no ha gaudit amb els seus dibuixos? Qui no ha descobert personatges, poblacions i cultures a través de les seves obres? Són molts els que hem fruit de la seva extensa obra així com del seu mestratge didàctic. I a fe de Déu que n’hem gaudit!

La Pilarín prové d’una família de metges, i és la besneta del pintor Joaquim Vayreda i Vila (Girona, 23 de maig de 1843 – Olot, 31 d’octubre de 1894) i també del metge Antoni Bayés i Fuster (Taradell, 1942 – Vic, 26 d’abril de 1899). Juntament amb el seu germà Antoni Bayés de Luna ( Vic,  1936), cardiòleg de professió, fou nomenada filla adoptiva de Tona (Osona) el 2011, població on hi ha fet dilatades estades al llarg de la vida. Segurament, aquest còctel de medicina i pintura l’han fet la dona més riallera i simpàtica de la comarca osonenca. Amb el seu incombustible barret, els blanquinosos cabells, els ulls expressius i la bonança dels seus llavis, ens delita amb converses enriquidores i plenes de saviesa.

De guardons i premis no li’n manquen: la Creu de Sant Jordi el 1991,  el Premi de la Crítica Serra d’Or de Literatura Infantil i Juvenil el 1992, la Medalla d’Or de la Ciutat de Vic el 2011… I també, el 2022, fou batejat un nou equipament cultural a Vic amb el nom de Biblioteca Pilarín Bayés.

Una cosa ben curiosa és l’anècdota que li va passar no fa gaire: en arribar al vestíbul del centre mèdic on l’esperaven per a visitar-la, li van demanar la targeta de l’assegurança mèdica. Com que no la portava a sobre perquè se l’havia deixat a casa, va remenar la bossa per si trobava algun document oficial. Només va trobar el passaport  sildau, expedit pel Consolat de Sildàvia a Barcelona.  Vet aquí que va fer el seu efecte i va poder ser atesa. 

D’altra banda, no és el primer cop que trepitja Sant Andreu de Palomar. El 1991 va il·lustrar un cartell en homenatge al que fins aleshores havia estat el consiliari de l’Esplai de Sant Pacià, Josep Maria Jubany i Casanovas (Barcelona, 1949), i anys abans va fer un altre cartell en commemoració dels vint-i-cinc anys de l’esmentat centre de lleure infantil i juvenil.

Qui escriu aquestes ratlles va tenir l’immens honor d’entrevistar-la per a la revista dels tintinaires catalans  Jo Encara Diria Més… En preguntar-li  d’on treia tanta energia per a estar al peu del canó i fent tanta feina a la seva edat, va respondre: «Això et ve de dintre, encara que justament ara, quan he complert vuitanta anys, he fet un aterratge terrible: m’he trencat els dits de les dues mans, però de moment encara puc treballar i en tinc ganes.» I prou que ho sabem, que en té ganes; no li’n falten. És una màquina d’il·lusions i d’hores de treball…

I, per acabar, la darrera anècdota: el cartell de la Trobada Tintinaire de Catalunya a Vic, com no podia ser d’una altra manera, ens el va fer la Pilarín. En la primera versió ens va dibuixar la plaça Major plena de gom a gom, on la canalla i els de set a setanta-set anys llegien àlbums d’en Tintín, al costat del qual hi havia mossèn Cinto Verdaguer. Els d’allà dalt —ja m’enteneu, ens el van censurar. La Pilarín n’hagué de fer una segona versió. El que no pensaven els primmirats de can Moulinsart és que mossèn Cinto no es donaria per vençut i seguiria duent un àlbum tintinaire sota el braç, concretament, Tintín al Tibet.  

Com a tintinaires seguidors de l’obra d’Hergé als territoris de llengua catalana, ens honora poder dir ben alt que la Pilarín Bayés i de Luna és i serà la nostra Sòcia d’Honor pels segles dels segles. Jo encara diria més: és la nostra Sòcia d’Honor pels segles dels segles.

Pilarín, per molts i bons anys !

 

 

Etiquetes: