PREGÓ DE LA 15a TROBADA TINTINAIRE
A càrrec d’en Josep Maria Cadena i Catalan
Tintiners, tintinaires, gràcies per acceptar que sigui jo el que us faci el pregó d’aquesta trobada. Vosaltres sou els veritables i únics protagonistes de la mateixa, i aquest que ara us parla, un modest convidat que s’ha fet acompanyar per les figures de Tintín i del capità Haddock com a protecció davant de les poques coses d’interès que tinc per dir-vos. I el millor que em pot passar és que quan finalitzi el meu parlament no m’escridasseu amb un unànime “Mil milions de llamps i trons i centelles desfermades”, com diria el capità Haddock, legítimament enfurismat, a Les 7 boles de Cristall quan, innocent com era, pensava que podia convertir una copa d’aigua en un got de bon vi només dient la paraula “Hop!”, a la manera d’un tal Bruno, el rei dels il·lusionistes, que havia vist actuar al Music-Hall Palace de Molins de Dalt. Ara, per si la flauta de la casualitat sona, jo també diré “Hop!”, i seguiré amb el flabiol sonant.
Tinc la sincera convicció de que tots vosaltres, tintinaires de pro, em guanyeu en coneixements sobre Tintín, el nostre magnífic heroi, així com sobre els seus companys d’aventures. I és que jo sóc massa gran, i si no fos perquè em vaig casar amb la dona que afortunadament tinc, i que aquesta, mare dels dos fills que per sort també tenim, quan aquests arribaren a les edats de les primeres lectures, els hi comprà els àlbums que, ja en català, editava Joventut, possiblement m’hauria quedat dins de la més absoluta inòpia sobre aquestes importants figures del còmic del nostre temps.
I no seria pas per volguda ignorància, sinó perquè, nascut com sóc a Barcelona el 6 de setembre de 1935 –tinc doncs, a hores d’ara, vuitanta-quatre anys d’edat–, els temps que em van caure a sobre eren (i en molta mesura encara són) de voler recuperar el que ens havien pres i que obsessivament ens volien negar aquells que es sortiren amb la seva al guanyar per les armes la guerra civil espanyola.
No és ara qüestió de tractar de les meves circumstàncies personals. Però crec que puc dir que per edat pertanyo de ple a un tros de generació que com a lectures de diversió només trobava al quiosc uns setmanaris que es titulaven Flechas y Pelayos i Maravillas, fets per a adoctrinar; després vaig poder accedir a Chicos amb el seu heroi Cuto (les noies tenien Mis Chicas, amb Anita Diminuta) i també Leyendas infantiles amb pàgines de Tarzán, El mago Merlín, El hombre enmascarado i Jorge y Fernando –l’antic Tim Tiller–, per dir els principals. I pel que fa a novel·letes, les d’Editorial Molino amb Doc Savage, Bill Barnes i La Sombra, que són les que més recordo. Però de Tintín, que havia començat l’any 1930 amb Tintín au Pays des Soviets –faig referència a l’àlbum, ja que el personatge va néixer el 10 de gener de 1929 al suplement infantil de Le Petit Vingtième del diari belga Le Vingtième Siècle– ni un mot. Res d’estrany dins dels temps que corrien; uns anys de negació constant per a tot el que era nostre, i en els que jo, amb pare “treballant a la torre” (la presó Model de Barcelona), mare i tia cosint i àvia materna fent de portera, encara vaig tenir sort perquè, acabat d’operar d’amígdales i començant a donar la tabarra des del llit en el que feia repòs, l’àvia em donà un volum de 1935 d’En Patufet per a que em mirés els “sants”. Jo anava a les monges del passatge de la Concepció i, amb quatre anys, havia après a llegir en castellà; vaig intentar també fer-ho amb els peus dels acudits gràfics i, meravella de les meravelles, vaig notar que confegia paraules que eren senzilles com les que es deien a casa on, sense jo saber-ho, tots parlàvem en català!…
(Dispenseu per aquesta referència biogràfica)
El cas és que els meus primers contactes amb Tintín i els seus àlbums en català són dels anys setanta; això sí, del proppassat i ja molt llunyà segle XX. Llavors vaig mirar els que periòdicament anaven entrant a casa per al consum de Jordi i Oriol –els nostres fills– i vaig fer-ho amb curiositat pel còmic, però amb interès per l’obra de formació lingüística que realitzava el seu traductor al català. Em refereixo al senyor Joaquim Ventalló i Vergés (Terrassa, 1899 – Barcelona, 1996). Era un periodista d’abans de la guerra, al que coneixia des de feia anys i amb el que vaig mantenir, gràcies a la seva cordialitat, una bona amistat.
El senyor Ventalló havia començat com periodista terrassenc l’any 1916 a Crònica Social i seguí a El Día (1918-1921); després passà a Barcelona i fou secretari de redacció a La Publicitat (1924-1930); dirigí L’Opinió (1931-1934) i també treballà a La Rambla (1936). Aquests foren els principals mitjans diaris, encara que la seva activitat també es projectà cap a L’Estevet i altres publicacions catalanes; sense oblidar mai que també actuà com a regidor de cultura a l’Ajuntament de Barcelona i participà en diferents activitats polítiques com a membre d’Esquerra Republicana. Casat amb Joana Givanel tingué com a sogre a Joan Givanel, erudit de la premsa catalana i autor d’una obra considerable i encara molt valuosa sobre aquesta especialitat.
Exiliat a partir de 1938, el senyor Ventalló tornà al cap d’uns anys a Barcelona i es guanyà la vida portant algunes representacions de productes europeus, entre els que hi havia fustes per a pipes. Vivia al carrer de la Salut –oficialment, Verge de la Salut, però ell treia al membret de les seves cartes la referència religiosa– i, poc a poc, tornà a tractar públicament temes periodístics. Era un bon polemista i destacà amb reportatges sobre les antigues escoles municipals en temps de la República al setmanari Destino, així com portà una notable secció sobre el Libro Catalán (en castellà, els temps eren els que eren) al diari La Vanguardia. Era periodista de cap a peus, però l’any 1939 l’havien exclòs de la professió; per això, quan fou possible, jo el vaig empènyer a reclamar aquesta titulació professional, i entre uns quants vam aconseguir que l’amnistiessin, li donessin el número 7.119 al Registre Oficial de Periodistes i entrés com a soci a l’Associació de la Premsa de Barcelona. Fou un reconeixement que els periodistes de la meva generació (els més joves, llavors) vam aconseguir per a un grup bastant nombrós de periodistes a tot Espanya i que foren una cinquantena entre els catalans.
(Dispensin de nou)
El que aquí ens interessa, però, és explicar com Joaquim Ventalló, seguidor del llibre en català com era, al veure que l’editorial Joventut començava a publicar els Tintín en català –ja ho feia en castellà–, es fixà en que els textos dels bafarades no eren tan interessants com calia que fossin. I què va fer? Doncs connectar amb Marià i Albert Manent, pare i fill, que treballaven en aquella empresa, i, de manera molt civilitzada, oferir-se a fer les traduccions catalanes, encara que fos de manera gratuïta. El servei que feia als llibres i al país era important, i els bons oficis dels Manent portaren als editors, senyors Zendrera, a confiar en la capacitat de Joaquim Ventalló, no tan sols per traduir del francès al català, sinó per a donar als textos tintinaires un sentit genuí de país.
El senyor Ventalló, encara que fins llavors ningú no ho sabia, era una de les persones més indicades per a portar a bon terme aquella acció. Conegut com a periodista i home interessat en la represa cultural per mitjà de la cada cop més present llengua catalana, tenia un bagatge personal ben arrelat en l’àmbit de la premsa infantil d’abans de la guerra. Havia estat un bon lector del setmanari En Patufet, coneixia el que havien estat Jordi, Plançons, La Nuri i altres periòdics, així com les col·leccions de llibres per a infants i joves de les antigues editorials. A més a més, conscient dels progressos experimentats a França i altres països d’Europa en relació amb la joventut, sabia adaptar-se a l’actualitat sense deixar de pensar que calia enllaçar amb el passat que ens havien fet perdre per la força. En especial recordava com Josep Maria Folch i Torres, que tant d’èxit havia aconseguit amb les Pàgines viscudes a En Patufet, també havia estat autor d’uns contes en els que unes tribus africanes portaven noms catalanescos i feien riure als lector, joves i grans, amb expressions plenament arrelades en la parla popular.
D’aquí vindria que escollís dedicar una especial atenció al capità Haddock, un personatge que Hergé, l’any 1941, va fer sortir per primera vegada a l’àlbum El cranc de les pinces d’or. Es tractava, realment, d’un antiheroi, un tipus sotmès a la seva afecció a l’alcohol, dominat pel seu contramestre que el tenia com a un titella al seu servei per a permetre-li fer contraban d’opi a gran escala a bord del vaixell mercant Karaboujan. Tintín el coneix per un veritable atzar; es fet presoner, s’escapa, es topa amb el capità, li explica a Haddock el que passa, i és des de llavors que el marí, bona persona, canvia com un mitjó (excepte en la seva passió per la beguda) i acompanya al nostre heroi en la majoria de les aventures que encara els esperen.
Un aspecte molt rellevant dins de la personalitat del capità Haddock era la seva tendència a enfadar-se quan alguna cosa anava diferent de com ell volia. I llavors, cridant a tort i a dret, llançava expressions que volien ésser renecs, però que ni tan sols arribaven a poder ser qualificades de paraulotes –el diccionari ens diu que els renecs són “paraules o expressions injurioses contra Déu o cosa sagrada”, o a molt estirar, “paraules tingudes per grolleres o indecents, usades com a interjeccions”–.
Sense arribar a ésser exhaustiu –hauria estat massa llarg per a un pregó com aquest– he repassat els primers àlbums en que el capità s’excita i puc oferir una sèrie d’exclamacions. Així, a El cranc de les pinces d’or, les expressions són Espatarrant!, Tossut!, Dimontri!, Venjança!, Salvatges!, Carcamals!, Llenguts!, Gasteròpodes!, Climatèrics!, Ensofrats!, Diabòlics!, Mariners de safareig!, Autòcrates!, Gripaus!, Decrèpits!, Criminals!, Caníbals!, Paràsits!, Megateris!, Tecnòcrata!, Nigromàntic!, Vegetarià!, Saltamarges!, Pirata!, Corsari!, Arlequí!, Rabassut!, Sarcòfag!, Malfactor!, Catracòlic!, Bergant!, Rovellat!, Llunàtic!, Botxí!, Vagabund!, Esteranyinador!, Microbi!
A L’estel misteriós es repeteixen expressions com Llamp de llamps!, i Haddock qualifica als seus contraris de Pirates!, Corsaris!, Filibusters!, Trinxeraires!, Ensopats!, Carquinyolis!, Mariners de guarda-roba!, Estaquirots de cantonada! i Hipopòtams! I això és tan sols una petita mostra de com a les expressions que el senyor Ventalló trobava per a traduir, ell n’hi posava de la seva collita, recordant algunes de la seva joventut i afegint-ne d’altres que li sortien de nou. Penso que potser seria il·lustratiu i a la vegada divertit un diccionari d’expressions extretes de les que figuren als àlbums de Tintín, juntament amb d’altres que apareixen en antigues publicacions humorístiques. El mateix podria complementar-se amb un apartat dedicat a maneres de donar sentit eròtic a paraules com col o nap, llepafils, pera, poma, membre, figa, cigala i moltes altres que el setmanari Papitu, igual que bastants altres del seu estil, van fer circular durant les primeres dècades del segle XX. I deixo aquí el suggeriment, ja que va més enllà del que aquí tractem.
Tornem, doncs, a Tintín com a personatge principal i eix fonamental d’un conjunt d’històries que el tenen com a heroi. A una entrevista que Pau Vinyes i Roig va tenir l’amabilitat de fer-me i que fou publicada al número 31 de la vostra revista (juny de 2019), jo deia que “Tintí era un heroi del poble”. Personalment acostumat a veure herois com Flash Gordon, Tarzán, Merlín, el Hombre emmascarado i altres que destacaven per les seves capacitats atlètiques, màgiques o d’intel·ligència superior, em vaig trobar amb un noiet ben jove que anava pel món amb gavardina i pantalons de golf. I com a la societat barcelonina de la meva infantesa molts dels nois del col·legi al que jo anava, i jo mateix, teníem com habitual aquesta vestimenta, em vaig sentir identificat amb la seva persona. Veritat és que, personalment, jo em trobava molt allunyat del que ell feia –tenir aventures trepidants per mig món, disparar pistoles i fusells, pilotar avions i canoes a motor, anar a la lluna…–, però jo també disposava de gavardina i, de noi, durant dos o tres anys havia portat pantalons de golf, sense haver jugat mai a aquest esport. Tintín era molt més valent i arriscat que qualsevol dels joves del meu temps, però exercia de periodista internacional i això em va atraure –mai, però, no el vaig intentar imitar– quan m’arribà el moment de fullejar els seus quaderns. Venia del poble i mai el deixà de banda, malgrat que es relacionés amb personatges importants, ajudant amb l’exemple de la seva manera d’actuar a que els lectors no perdem mai el contacte amb la societat plural i diversa a la que pertanyem.
Al meu entendre, Tintin és molt més que un heroi de còmic que, amb capacitats extraordinàries, ajuda a resoldre problemes socials i marca camins pels que ha d’avançar la humanitat. Hergé, el seu creador i pare, així com les persones que col·laboraven amb ell als seus estudis, potser mai van pretendre-ho conscientment. El seu objectiu era molt més planer: distreure i fer conèixer coses als joves. Per això, després d’un llibre en el que Hergé es trobà compromès amb el colonialisme belga del seu temps –em refereixo a Tintín al Congo, que com a àlbum és de 1931–, la panoràmica s’obrí d’una manera extraordinària i Tintín, juntament amb els seus companys d’aventures, viatjà pels cinc continents i ensenyà a petits i grans com cal entendre als altres per a poder-se trobar en pau amb un mateix.
Una cosa molt positiva de l’èxit editorial de Tintín amb els seus àlbums és el fet de la diversitat de llengües en la que aquests van apareixent. Llengües africanes, alemany, anglès, àrab, danès, finès, grec, hebreu, neerlandès, indonesi, islandès, italià, japonès, noruec, portuguès i persa. I a Espanya, a més del castellà, tenim el basc i el català, així com l’aranès, el valencià, el castuo i l’aragonès com a variants, que cal respectar per les seves essències i estimar perquè posen de manifest una pluralitat expressiva, que cal viure des de la convivència entre els pobles peninsulars. La col·laboració sempre dona fruits, com ho demostra la pel·lícula Tintín i el llac dels taurons, sobre l’àlbum del mateix títol del nostre protagonista, produïda per Belvisión i dirigida per Raymon Leblanc, amb guió de Greg, que aconseguí el Pelayo de oro al millor llargmetratge al XI Certamen de Cinema Infantil de Gijón.
I vull també citar el llibre El museu imaginari de Tintín, publicat per editorial Joventut l’any 1982, que manté viu l’impacte de l’exposició organitzada per l’Associació d’Exposicions del Palau de Belles Arts de Brussel·les, que entre els anys 1979 i 1980 fou possible veure a la capital belga, així com a Bordeus, París i Montreal. La mateixa va posar de relleu l’universalisme de Tintín i ajudà a entendre com el personatge ha contribuït –crec que encara ho fa, des del moment que seguim parlant d’ell– a l’entesa entre els pobles i les persones tan diverses que els integrem. Els actuals temps són especialment confosos, però jo espero que els tintinaires acabarem triomfant.
Som més del que sembla i sortim per a dir la nostra, que és paraula de pau, per allà on menys s’espera. Ara estem aquí i abans hem estat a altres llocs de la manera més impensada. Com quan, l’any 2017, a El Vendrell, a l’empresa Ferve –al peu de la carretera que uneix El Vendrell amb Calafell–, el meu amic Joan Ferret i Carbonell, creador del primer vehicle elèctric amb bateries, va organitzar una gran exposició sobre Tintin. L’exposició va acollir una selecció dels quadres i dibuixos tintinescos que Joan Ferret havia creat al llarg de quatre dècades, i en diferents vitrines situà als amics del personatge en contexts nous i àmpliament atractius.
I prou. Potser “jo encara diria més”, a la manera del títol que té la vostra revista, que amb la xifra 1.001 recorda al gos que sempre acompanya a Tintín, però corro el risc de fer-me pesat, i això mai, de cap de les maneres. Així que muts i a la gàbia, encara que sonin “Mil milions de llamps i trons!”.